Article de Pablo Marín :

"Fill d'una parella xilè-argentina (ella, ballarina de ballet; ell, arquitecte), Lelio va adoptar als set anys el cognom Campos, el del seu padrastre mariner. Al costat d'ell i a la seva mare, així com als fills de la nova parella, no va estar mai més de tres anys en un mateix lloc (“Sempre era el nou”, ha declarat): després de Viña va venir Concepción, després EUA, i als 12 anys, Cholguán, a una hora de Chillán, on va cursar ensenyament mitjà (excepte 1991, que un intercanvi ho va portar de tornada a EUA).

​

Acabat el col·legi, va arribar a viure a Las Condes i a estudiar periodisme en la Universitat Andrés Bello (1993). Una amistat de llavors ho descriu “callat” i “súper divertit”. Una vegada -pel físic i la forma de ser-, ho van comparar amb El Petit Príncep. El “el va rebre com un afalac”.

Era de llegir molt (“Dels clàssics russos a Carl Sagan”, explica l'animador i músic Sergio Lagos). Escrivia textos que els professors de redacció lloaven i en algun punt, recorda la periodista Carolina Urrejola, “li va donar ferma amb escriure poemes”: anava a un taller de Maurici Redolés pel qual escrivia amb pseudònim “poemes lluminosos” que Redolés “celebrava sempre”.

​

Al costat de Urrejola, Lagos, Mardones i a uns altres van formar un “nucli” d'amics al que van cridar “Evolució”. “Ens crèiem moderns, fèiem festes tecno i el que fan els moderns (bohèmia, sicotrópics, viatjar, en general)”. En 1994 entra a estudiar cinema en la Universitat Arcis. El seu docent preferit, per lluny, va ser el realitzador Carlos Flores, que la seva màxima cervantina “Atac irreflexiu i reculada metòdica”, va passar a ser alguna cosa semblant al seu propi lema.

Flores va tirar caminar el 95 la seva pròpia escola -l'Escola de Cinema de Xile- i Lelio ho va seguir. Però no va voler anar-se solament: “Sebastián em convenç” de migrar, compte Mardones, “i a més a Marialy Rivas [futura realitzadora de Jove i eixelebrada]. Un grup de vuit persones més va seguir a Carlos Flores. Tots amics”.

Encara que havia deixat l'escola inconclusa, Lelio va tornar per treure el “cartró”. A l'hora d'escriure i dirigir el seu treball d'egresso, Ciutat de meravelles, li va portar la contrària al productor, que havia imposat l'ús de cel·luloide en 16 mm. Finalment, el seu episodi de Fragments urbans (2001) va ser l'únic dels sis registrat en digital. Per llavors, ja havia treballat amb Lagos al programa El futur de Xile (CHV). Junts, més tard, es van passar 24 hores seguides gravant un pilot, Temps real (2002), que recorria Santiago un dia complet per comprimir-ho en una hora.

En miniDV i en tres dies, gairebé sense guió i amb dues càmeres, va registrar més tard les desenes d'hores que després d'un any d'edició van ser La sagrada família. La pel·lícula es va estrenar amb sentit de l'oportunitat -un altre tret leliano- en la Setmana Santa de 2005, per retratar el que un crític va cridar “la mort de la família”.

En aquesta cinta, com en gairebé totes, Lelio tibant i fustiga el rol del pare i del ser masculí, normalment opac i irresoluto. La dona, en tant, pot ser objecte d'anàlisi, de contemplació o d'estima. El seu col·lega Fernando Bugaders, que va integrar la sèrie documental El meu món privat (C13, 2006-07), recorda referent a això un capítol realitzat per Lelio la protagonista del qual esperava un doble transplante. El li havia passat una càmera i “ella es va gravar diverses vegades en moments molt forts”. La potència del capítol i el fet que les protagonistes de Lelio en la sèrie fossin gairebé totes dones, planteja Bugaders, és eloqüent respecte del camí pres.

En 2006, i com qui arrenca una nova etapa després de retrobar-se amb el progenitor, Sebastián Campos torna oficialment a cognomenar-se Lelio. “Són gestos que no es fan en contra de gens, sinó per ‘ordenar la casa’”, comenta avui, explicitant que prefereix mantenir el tema en l'esfera íntima (tal com aquí ha mantingut la seva llarga relació amb l'artista uruguaiana Virginia Acosta).

​

Això sí, diu aquestes coses amb amabilitat i bonhomía. I és rar que li treguin els choros de la canastra, fins i tot en Twitter. Una excepció va venir després de les dites de Ascanio Cavallo a Capital, al desembre de 2013. Després de criticar el cinema “asocial” i “ahistórico” que veia en la seva generació, el crític va plantejar que “Lelio part d'un punt en què tot indica que vol fer un cinema de ruptura (…), però, en realitat, la qual cosa li agrada és l'èxit a Berlín, l'Oscar”.

Després de qualificar aquestes paraules de “ofensives”, Lelio va declarar que “demanar-li al cinema que sigui ‘social’ a la manera dels 70 té un endarreriment estètic de 40 anys (…). És [Jim] Jarmusch un cineasta irresponsable per fer una història de vampirs [Only lovers left alive] i no parlar del sistema de salut nord-americà? Per què a Xile els dóna amb això?”.

Després de l'impuls de Gloria, Lelio es va embarcar en Iguazú, un “estudi de la masculinitat” que formaria un díptic amb l'anterior. Però va aparèixer Daniela Vega i Lelio va començar a moure's, amb el guionista Gonzalo Maça, en l'adreça d'Una dona fantàstica. La idea original d'aquest creador detallista i fins a obsessiu, que inspecciona cada àrea de les seves produccions, havia de “evolucionar a un lloc on l'espectador estigués en una situació d'incomoditat i curiositat”, explica el productor Juan de Déu Larraín, que treballa amb Lelio des de l'any del tigre (2011).

Es descriu, així, un mètode que en algun punt coincideix amb l'etiqueta que Flores els va penjar a Lelio i a uns altres (Alicia Scherson, Matías Bize): “Excèntrics i astuts”. Gent que fa molt amb poc, que fa d'una altra forma, que fa el que la necessitat i la intuïció demanden. Aquí segueix Lelio, com qui va de cacera, camí al desconegut".

​

​