Dos anys després d'aquella gran producció que es va titular ‘La gran muralla’, que va portar a Espanya Universal Pictures i que a tants va decebre, Zhang Yimou torna amb ‘Ombra’, un títol moltíssim menys pretensiós i espectacular. El seu repartiment està compost per cares bastant menys conegudes que les de Damon, Daffoe o Pascal i el seu pressupost també és notablement inferior, però el seu resultat es fa més digerible.
Aconsegueix vendre'ns ‘Ombra’ principalment per la seva estètica. Intenta reprendre l'esperit visual de títols que li van atorgar reputació i aplaudiments com ‘Hero’ o ‘La casa de les dagues voladores’. Per a això Yimou ha tornat a comptar amb el director de fotografia Zhao Xiaoding qui ja va estar amb ell en ‘Les flors de la guerra’, ‘La casa de les dagues voladores’, ‘La gran muralla’ o ‘La maledicció de la flor daurada’.
Ens atreu res més veure que els fotogrames estan composts bàsicament per tonalitats grisenques. Són imatges gairebé en blanc i negre que porten el contrast al límit. Només la carn de les mans i la cara, la sang que emana de les ferides, s'escapa del domini de l'escala de grises. El film és com un llenç o pergamí pintat amb tinta xinesa que lluita contra blocs de pedra pissarra o contra metall fosc. Fins i tot el vestuari és la prolongació d'aquesta estètica que ens avança una pugna en la qual ens costarà diferenciar entre el bé i el mal.
Si durant molt de temps els cels, paisatges i escenaris que dominaven el cinema de Zhang Yimou es veien desbordats per una extensa paleta de colors, amb Ombra és la gamma de grises amb certes gradacions la que converteix el nou treball del veterà cineasta en un univers modelat per a l'ocasió.
Qualsevol podria pensar, en al·lusió al seu títol original i a les connotacions que posseeix que en efecte, l'autor de Sorgo vermell redirigeix la seva mirada a partir de la dicotomia sorgida entre el ‹yin› i el ‹yang› —imatge que apareix en no poques ocasions durant el transcurs del relat—, però la veritat és que amb Ombra ens trobem, més que davant un caràcter dual forjat per aquestes figures que es descriuen durant els primers compassos de la pròpia obra com a “Ombres” —i que no eren més que una sort de dobles emprats la comesa central dels quals residia a protegir als seus amos—, amb una existència que es produïa en el més fosc dels secrets… en públic.
La disjuntiva afrontada en aquest context per Zi Yu, que no és sinó la “ombra” del comandant militar de l'exèrcit del rei, obté per part de Yimou una exposició minuciosa que ens porta més enllà del seu paper en la cort: al cap i a la fi, viure sota el jou d'una identitat falsa genera en Zi Yu una sèrie de dubtes que ni tan sols troben resposta en les paraules de l'esposa del comandant, Xiao Ai, per més que aquesta intenti atorgar un enfocament diferent a una situació tan estranya com complexa.
Una condició que el cineasta xinès s'encarrega de plasmar amb encert, fent gala d'una sensibilitat que es manifesta tant en els diàlegs com en el retrat psicològic del protagonista del film. Però la tessitura viscuda per Zi Yu no és més que un reflex de la realitat de la cort, on tots els individus que la freqüenten no deixen de ser una sort de víctima dels estratagemes i intrigues palatines des de les quals determinar el futur d'un rei i el seu regnat. Alguna cosa que es revela, per exemple, en la posició de Jingzhou, el comandant al qual protegeix Zi Yu, la seguretat del qual a canvi de poder preservar una tàctica específica i no posar en risc la seva figura dins de l'entramat militar del seu rei, és subvertida per una estabilitat inexistent que s'esfuma entre les parets d'una cova oculta en els racons més ombrívols del castell. Un rol, el suggerit des de tal despersonalització, que sofreix en les seves pròpies carns Qing Ping, filla del mateix rei disposada en el tauler com si no anés més que una altra peça habilitada en l'entramat militar.
De polida narrativa, exquisida posada en escena —des de la qual aprehendre, a més, la naturalesa dels seus protagonistes— i descriptiva mirada capaç de dotar de la humanitat necessària als seus personatges, Ombra troba un estimulant fons que a més no parla necessàriament des de la fredor d'un discurs premeditat, el fa també arran dels individus que complementen el seu microcosmos i li atorguen la profunditat necessària.
Un caràcter que, no obstant això, no es veu confirmat per l'arribada d'una resolució una miqueta emfàtica; en primer lloc entorn d'escenes d'acció que, si bé recorden al Yimou pròxim als seus primers ‹wu xia› (cinema i literatura d'arts marcials) i compleixen amb sobrietat —especialment, des de l'apartat tècnic, perquè la seva òptica, en certa manera renovadora, no suscita grans virtuts—, no revesteixen (malgrat intentar-ho en més d'una ocasió) la capacitat evocadora que sí que posseeix el seu tram més pròxim al drama; i, en segon lloc, per l'exacerbat to que, en la seva obstinació per atorgar un tancament tan perfecte com replet d'arestes, acaba per oblidar la idiosincràsia dels personatges. Sí, en part de forma premeditada, en veure com aquelles peces que intentaven subsistir en un ecosistema de difícil accés, acaben alimentant-lo i caient en el seu influx per motu propi; fins i tot dibuixant aquesta zona tan pròxima al melodrama marca de la casa, però al cap i a la fi desarticulant allò que precisament atorgava una força diferencial a Ombra.
Això no implica que el nou treball de Yimou no derivi en una de les seves obres recents més interessants, realment suggeridora en la concepció tant de personatges com d'escenes que perfilen el millor cinema del xinès.
Ja que si hi ha alguna cosa que continua sent el responsable de La casa de les dagues voladores, és conseqüent amb una mirada disseminada —particularment en la seva incursió en el ‹wu xia›, encara que extensible en no poques ocasions al terreny dramàtic— a través de diferents etapes històriques. En Ombra ho torna a aconseguir i, més enllà d'imperfeccions comprensibles, sobresurt el rastre d'un autor en majúscules la foscor de les quals no esdevé sinó el més mundà de les lluentors.