Tenim aquí la història de dos espais la suma dels quals, en mans de Bong Joon-ho, és el món. Aquest món està en guerra, encara que vulgui aparentar que la lluita de classes pertany a una altra època. És difícil trobar una pel·lícula recent que defineixi de forma tan visual, a través de l'arquitectura domèstica, els perversos mecanismes de dominació del capitalisme neoliberal. La supervivència de cadascun dels nuclis familiars que protagonitza aquesta esplèndida Paràsits es mesura segons la seva capacitat per a conquistar un espai, i, per extensió, per la consciència de no donar-lo mai per assegut.

movie-parasite_edited.jpg

Per això, en certa manera, la pel·lícula pertany al subgènere de les home invasions, en la mesura en què ho és Casa presa, el magnífic relat de Julio Cortázar, o algunes pel·lícules de Luis Buñuel –pensem en L'àngel exterminador o El discret encant de la burgesia–, que subverteixen l'immobilisme de les estructures socials a partir de la pèrdua del control de l'espai en el qual habiten. En el transcurs d'aquesta guerra a vegades hilarant, la lluita de classes es tradueix en una relació sadomasoquista en la qual, d'una banda, predomina la inversió de rols i, per un altre, sempre hi ha algú en un escalafó més baix de la piràmide social disposat a rebel·lar-se.

Així les coses, Paràsits explora els mateixos temes que Snowpiercer convertia en fantasia distòpica, en aquest cas sotmetent-los a una constant metamorfosi genèrica. Si en Snowpiercer  el moviment es demostrava passant de pantalla (o de vagó), i en cada canvi ens esperava un nou univers, amb els seus codis estètics adaptant-se als extravagants del cinema d'acció, aquí el repte és de major importància. La fluïdesa amb què Bong Joon-ho deriva de la comèdia al thriller, fins i tot al cinema de terror, sense que se li trenquin les ungles, és sorprenent.

Tal vegada en aquest difícil equilibri de tons, que té com a objectiu fer una sàtira sobre el món contemporani tan feridor com commovedora, a Bong Joon-ho la pel·lícula està a punt d'escapar-se-li de les mans en el tram final, però produeix tal plaer el seu hitchcockià control de la posada en escena, és tan apassionant i arriscada, que se li perdonen els seus excessos.

SERGI SÁNCHEZ - Crítica de Fotogramas